1.1. Aspectes generals de l’arquitectura igualadina

L’arquitectura que podem considerar plenament modernista a Igualada comprèn un període que va del 1899 al 1920[1]. L’entrada de l’estil a la ciutat es fa amb un cert retard del corrent modernista en general. Així veiem com la primera data que es construeix un edifici modernista a Igualada coincideix amb el ple desenvolupament de l’estil a Barcelona[2], és pràcticament l’any en què s’acaba la casa Amatller (Josep Puig i Cadafalch 1898-1900), que s’estava treballant en la façana del naixement de la Sagrada Família (Antoni Gaudí – 1893), que Lluís Domènech i Muntaner és nomenat director de l’Escola d’Arquitectura (1900) i pràcticament coincideix en l’any que es fa a París l’Exposició Universal del 1900[3].

Al llarg d’aquests vint-i-un anys comptabilitzem un total de seixanta i un edificis[4], un resultat una mica escàs si mirem el nombre total d’edificacions d’aquests anys a la ciutat[5].

Històricament Igualada no és una ciutat rica en construccions notables abans del segle XIX[6]. No podem parlar d’edificis privats gòtics, ni renaixentistes, ni barrocs. Sí que tenim algunes grans construccions del renaixement com l’església de Santa Maria (Rafael Plansó 1617-1627) i el claustre del Escolapis (1612-1670), del barroc, la Capella del Sant Crist (1702-1733), però pel que fa als edificis privats, si van existir construccions d’aquests estils, no han sobreviscut el pas del temps. Es conserven un parell de casals notables: actual seu de Consell Comarcal[7], que va ser de la família Padró-Serrals, molt modificat el llarg dels anys[8] i Cal Rovira un gran casal urbà, avui molt deteriorat, que té la seva entrada pel carrer Nou i la façana principal a la plaça de l’Ajuntament.

Hi havia uns edificis populars privats, no datats, dels quals encara se’n conservava algun fins fa poc, que eren provablement de finals del segle XVII i en més quantitat durant el segle XVIII. Presentaven una estructura de façana totalment asimètrica on les finestres i els portals estan distribuïts d’una forma lliure sempre segons la necessitats funcionals de l’edifici. Eren construccions molt simples i amb molt poca o cap decoració[9].

Durant el segle XIX comencem a trobar edificacions eclèctiques on s’insinua un cert interès per l’embelliment. D’aquesta època són un parell de construccions públiques d’estil neoclàssic: l’Ajuntament (Antoni Rovira i Trias – 1880-1883) i el Cementiri (Josep Bofarull – 1817-1819 – Actualment anomenat Cementiri Vell), i un parell d’edificis privats de Pau Riera Galtés: Cal Puig de la plaça (1877) i Casino el Foment (1888). Ja en el segle XIX els historicismes deixaran la seva petja amb construccions religioses com l’església de la Soledat (Modest Fossas i Pi – 1869) i el convent de les Escolàpies (Pau Riera i Galtés – 1878)[10] .

Segurament, en aquesta última fase d’aquesta evolució arquitectònica, hi té una influència la incorporació en la plantilla de l’Ajuntament d’un facultatiu d’obres i la regulació mitjançant les ordenances municipals[11]. Les primeres normes de regulació que hi han són les de 1760[12]. Aquestes ordenances no afecten a totes les construccions sinó únicament als afegits que es volen construir sobre les muralles i molt contretament al que avui és la rambla de Sant Isidre.

Realment el que podríem anomenar les primeres ordenances de la ciutat daten del 1894[13]. Foren aprovades el 30 de juny de 1893, i són el resultat d’un procés iniciat l’any 1888 que tenia per objectiu dotar a Igualada d’unes normes per a la convivència ciutadana[14].

En el “Titulo Noveno” hi tenim els articles referents a “Construcciones y reglas generales a que han de ajustarse”. En aquest apartat es desenvolupen una sèrie d’articles que afectaran a la composició general dels edificis. Aquestes disposicions tindran uns matisos diferents si afecten a les reformes o les noves construccions.

Pel que afecta a les reformes s’observa uns criteris academicistes de paral·lelisme i igualtat en les obertures que volen contribuir a l’embelliment de la ciutat. En les noves construccions, es parteix d’un articulat més ampli donant total llibertat al propietari perquè adopti els tipus d’arquitectura que més li agradi, tot i així l’articulat acaba dient: “siempre que el proyecto no sea extravagante o ridículo” [15].

Si l’arquitectura modernisme és definida per Alexandre Cirici i Pellicer com naturalisme, mecanicisme, tendència a la corba, originalitat sense respecte a les normes o lleis teòriques, wagnerianisme i exotisme[16], podem afirmar, doncs, que les ordenances igualadines es mostren reaccionàries a les característiques del que va ser l’estil. El modernisme local es veié afectat per aquest articulat, tot i que en alguns casos va trencar les normes establertes.

Passar a ► 1.2. Períodes i influències


[1] Excloc d’aquest estudi el celler i d’oli de l’antic Sindicat de Vinyaters d’Igualada de Cèsar Martinell (1921) (no molt representatiu de l’autor). Cèsar Martinell “és noucentista, encara que potser més per ideologia que pel mètode o estil de construir” I. Solà Morales, Las construcciones agrarias en Cataluña. Ediciones del Col·legi d’Arquitectes. Barcelona, 1976

[2] Oriol Bohigas, Reseña y catálogo de la arquitectura modernista Editorial Lumen. Barcelona 1973.

[3] L’exposició del 1900 és la de la gran eclosió del modernisme. Oriol Bohigas, Reseña y catálogo de la arquitectura modernista. Editorial Lumen. Barcelona, 1973. p. 28-29 i Alexandre Cirici Pellicer, El arte mordernista catalán. Editorial Aymà. Barcelona, 1951, p. 201-202

[4] Cal recordar que el Teatre de l’Ateneu es contrueix dos vegades i l’edifici de l’Electra Igualadina té dues fases amb dos arquitectes diferents

[5] Entre el 1900 i el 1920 en el registre obres  privades sol·licitades a l’Ajuntament  sumen un total de 2.815 (Font: ACAN – AMI).

[6] Parlem de l’arquitectura que es fa a Igualada abans del període modernista.

[7] A l’actual plaça de Sant Miquel.

[8] La modificació més important es va fer al adaptar-se com a seu del Consell Comarcal l’any 1997.

[9] D’aquest edificis actualment quasi no en queda cap. En hi ha constància gràfica a:  Equip-5, Nº 9 Les cases setcentistes. “Igualada Periódico del Anoia” Igualada 15 de juny de 1978. p. 13. A El casc antic d’Igualada-Evolució arquitectònica i urbanística. M. I. Ajuntament Igualada. Igualada, 1978.   També a ACAN- Fons Miserachs núm.196

[10] El convent de les Josefines, estil neogòtic és del 1915 i el seu arquitecte és Josep Pausas i Coll.  (ACAN- AMI Expedient d’obres 21/1915).

[11] A les “Ordenanza Municipales” que es van editar l’any 1894 en el “Capítulo XXII del Título Noveno” parla dels facultatius Municipals i les seves responsabilitats. Ordenanzas Municipales de la Ciudad de Igualada.  Ayuntamiento de Igualada. Imprenta Abadal, Igualada, 1894.  p. 107

[12] ACA- Llibres de registres 1755-1760 – Any 1760.  p. 268.

[13] Ordenanzas Municipales de la Ciudad de Igualada. Ayuntamiento de Igualada. Imprenta Abadal. Igualada, 1894.

[14] Dintre d’aquests fets de regulació de la ciutat hi podríem incloure la realització d’un plànol geomètric de la ciutat, que l’Ajuntament encarregà l’any 1846 a Sebastià Cabot, donant compliment així al Reial Decret de 25 de juliol 1846.

[15] Veure: Apèndix  1 – Ordenances Municipals  (Ordenanzas Municipales de la Ciudad de Igualada.  Ayuntamiento de Igualada.  Imptenta Abadal.  Igualada 1894.  p. 77).

[16] Alexandre Cirici i Pellicer, El arte mordernista Catalán.  Ayma. Barcelona ,1951. p. 76.