1.2. Períodes i influències

L’arquitectura  modernista a Igualada va del 1899-1920, amb dos períodes, un del 1898 al 1910, i l’altra del 1911 al 1920.

Estilísticament, aquest dos períodes, responen a dos maneres d’entendre les arts industrials decoratives aplicades a la façana i socialment a dues burgesies distintes. El primer període té com a promotors les professions liberals i comerciants, mentre que el segon són principalment els industrials adobers.  Aquests dos tipus de promotors encarregaran edificis distints en les tipologies i les decoracions. Mentre en el primer període pràcticament tot són edificis d’habitatges, en el segon període ja hi han més edificis industrials; mentre que el primer període hi ha gran profusió de decoració, en el segon predomina la façana llisa.

Si apliquem la divisió que Oriol Bohigas fa de l’arquitectura modernista[1], expressionisme/Gaudí – racionalisme/Domènech i Montaner, Igualada encaixa més el corrent racionalista, ja que en tots els edificis que estudiem, esmentarem més els autors i els exemples del corrent racionalista que de l’expressionista. Per tant l’arquitectura modernista en l’àmbit local, sobretot pel que fa al primer període, està influenciada per les idees John Ruskin del llibre “Les set làmpades de l’arquitectura” [2]. La influència més clara que té tot el modernisme igualadí és la de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch.

Al estudiar el modernisme igualadí, ens adonarem que les construccions les analitzarem i valorarem per la seva façana. Aquest fet ens evidencia la utilització que el propietari fa de l’arquitectura, que l’empra com element de prestigi social. “En certa manera es pot parlar d’una arquitectura reduïda als paraments de les façanes que, si bé es margina de consideracions espaials que venen a definir l’arquitectura, té el valor estilístic important i acusa una intervenció amb arrels sociològiques òbvies. Així els elements d’una façana considerada com un monumental grafisme es presenta també com una de les característiques de l’estil”[3]. Aquest modernisme que alguns autors anomenen “manierista”[4] serà el que, en l’ambient local, obtindrà més força sobretot en el primer període (1899-1910) on, com les obres de Puig i Cadafalch, l’ornamentació no sols és un signe estilístic sinó un element fonamental en el concepte i la composició de l’edifici[5].

En el segon període (1911-1920), l’arquitectura local elabora unes construccions més simples i pròpies dels nous corrents arquitectònics, amb una serenitat formal, on els elements decoratius són a la vegada els funcionals, ens trobem davant unes construccions amb pocs elements decoratius. El totxo, les façanes blanques, la ceràmica verda, agafen cos en el predomini estilístic. Les múltiples versions compositives, sobretot del totxo, deixaran una petja important en l’arquitectura local, que es perllongarà més enllà del període modernista.

Passar a ►1.3. Edificis que marquen un estil


[1] Oriol Bohigas, Reseña y catálogo de la arquitectura modernista. Editorial Lumen. Barcelona,  1974.  p. 179-204.

[2] John Ruskin, Las siete lámparas de la Arquitectura”, Editorial MAXTOR, Valladolid 2015.

[3] Oriol Bohigas, Reseña y catálogo de la arquitectura modernista, Editorial Lumen, Barcelona 1974, p. 253.

[4] Carlos Flores, «El Modernismo catalán». Dins Historia de la arquitectura moderna Leonardo Benevolo.  Editorial Gustavo Gili. Barcelona, 1974.

[5] Oriol Bohigas, «Josep Puig i Cadalfach. Un modernista diferent». Dins El Modernisme Francesc Fontbona (Direcció). A l’entorn a l’arquitectura. Volum 2.  Edicions l’Isard. Barcelona, 2002.  p. 9