1.3. Edificis que marquen un estil

El primer edifici modernista d’Igualada és el Cercle Mercantil Industrial i Agrícola (Fitxa 1) , carrer del Clos 19, obra de Francesc de Borja Sellés, fet l’any 1899. Es tracta de la seu social d’una de les entitats més representatives de la burgesia igualadina. “El Mercantil”, com es coneix popularment, incorpora a la façana la ceràmica vidriada, elements historicistes, el totxo vist encara simulat, etc. Representa, per a Igualada, construir un edifici monumental que no era ni de l’administració ni de l’església i que utilitzava uns materials que fins aquell moment mai s’havien vist a la ciutat.

Façana actual del Centre Mercantil Industrial i Agrícola, construït l’any 1899 (foto: Antoni Morros i Castelltort)

Un any més tard, 1900, tenim el primer edifici privat modernista a Igualada (fitxa 2). Està situat a la rambla de Sant Ferran 48[1]. Es tracta de l’habitatge de la família Valls i Brufau obra de Joan Alsina i Arús. Una casa entre mitgeres que incorpora a la façana els relleus dins els trencaaigües que, en el centre, tenen ceràmica vidriada. El capcer de la construcció és feta amb merlets esglaonats. És la primera vegada que trobem aquests elements que després els anirem veiem en altres edificis. El propi Alsina Arús els tornarà utilitzar a Cal Sabaté a la rambla Sant Isidre 37 (1902-1903, fitxa 9), una construcció amb una clara influència de Puig i Cadafalch, que incorpora els esquemes de la Casa Amatller, amb un capcer esglaonat amb un important grup escultòric a la façana obra del taller de Juyol, a més de la ceràmica que acoloreix gran part del parament de la façana.

Cal Sabaté, 1902-1903 (ACAN-AFMI)

Aquests dos edificis, junt amb els que Isidre Pujol i Brull fa, un per la família Ratés (1901, fitxa 7), al carrer de Sebastià Artés 8 i l’altre per a l’Agència Igualadina (1903, fitxa 13) a la rambla de Sant Isidre 13, són clars exemples del que hem anomenat el primer període del modernisme a Igualada, on les arts industrials es mostren amb tota la seva plenitud. El cas més representatius el trobem en la façana de l’Agència Igualadina on hi ha una mostra de pràcticament totes les arts industrials: la rajola amb diverses variants, l’esgrafiat, el ferros forjats i el totxo com a material ornamental.

L’any 1903, amb onze edificis, és l’any amb més construccions del primer període. A més de l’emblemàtica i comentada Agència Igualadina, en aquest any es construeix l’edifici de Cal Baster (1903, fitxa 17)  a la rambla del General Vives, 3-5. L’autor és del mestre d’obres Antoni Faceries que decora tot el parament de la façana amb un esgrafiat floral verd i groc. És l’esgrafiat més important que hi ha a la ciutat. L’esgrafiat com element decoratiu ja s’havia utilitzat l’any 1901 en dues cases, curiosament de la mateixa rambla, a Cal Rojas (1901, fitxa 5) en el número 17 i la que hi ha al número 45 (1901, fitxa 4) ambdues obres de Pau Riera i Galtés.

En aquest mateix any, 1903, trobem una de les grans construccions modernistes locals: l’escorxador. Signen el projecte dos dels arquitectes que seran claus en aquest primer període: Pau Salvat i Espasa i Isidre Gili i Moncunill. Treballaran conjuntament tant amb el projecte de l’escorxador com després també van fer amb el mercat.

L’escorxador, 1903 (foto: Lluís Solà)

L’escorxador (1903, fitxa 19) no segueix els corrents d’un modernisme exuberant. Segurament la finalitat industrial va marcar la construcció. Hem de destacar la utilització del totxo i la ceràmica verda que, junt amb les arrambadors de pedra poligonal, donen un joc de formes, color i textures.

Isidre Gili i Moncunill no és un arquitecte molt agosarat en les seves construccions. Marca el primer període perquè projecta alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat. Cal recordar que alguns d’aquests edificis, que en el catàleg d’obres els atribuïm a aquest arquitecte, per tradició oral s’atribueixen a Pau Salvat i Espasa que es diu que no els signava, perquè era a la vegada l’arquitecte municipal[2].

Les construccions més emblemàtiques d’aquest autor són Cal Barrab (1905, fitxa 24), també coneguda com Ca la Mamita,  al carrer de Costiol 9, i Cal Ratés al carrer de Santa Maria 10 (1908, fitxa 34). Tant la primera com la segona tenen una influència notable dels historicismes. Les torrasses de cada edifici en són un bon exemple.

La singularitat de Cal Ratés ve per les dues façanes que té l’edifici, la principal carreuada (carrer de Santa Maria) i la del darrera de totxo pla (plaça de sant Miquel), pels materials, pels relleus, per la tipologia dels arcs, en aquesta construcció hi han tant les influències escultòriques detallistes de Puig i Cadafalch com el totxime de Doménech i Montaner. És l’edifici clau del primer període del modernisme a Igualada.

Tribuna lateral de la façana de Cal Ratès (foto: Antoni Morros i Castellort)

Per la importància de l’arquitecte cal esmentar l’edifici del carrer Nou 26 obra de Enric Sagnier i Villavecchia (1907, fitxa núm. 32), projectat per a Josep Sabaté i Nadal. Tot i ser una obra menor d’aquest arquitecte, té la singularitat d’aportar a Igualada un dels autors de primera línia del modernisme català. Aquesta construcció, feta en un any clau en el modernisme igualadí, és un clar exponent del que va ser l’arquitectura modernista de Sagnier i Vilavecchia, on hi abunden els parament de pedra buixardada[3], la decoració escultòrica basada en elements vegetals naturalistes, que sovint s’han considerant deutora de Gaudi, i el elements decoratius de ferro[4]. Tots aquests elements, significatius, notables i abundants, es poden veure en la façana d’aquesta casa.

Els últims edificis a comentar d’aquest primer període, per l’estructura i la decoració, semblen recular en el temps. El primer és Cal Boladeras (1908, fitxa 35) a la rambla del General Vives 39, obra del mestre d’obres Josep Masdeu i Puigdemasa. Es tracta d’una construcció que té, en la seva façana, una decoració amb un fort regust neogòtic. Els claustres, trencaaigües i mènsules tenen com a contraposició el sostre pintat de l’entrada d’estil afrancesat

Els altres dos edificis de l’any 1910 són, el Mercat Cobert de Carn (fitxa 29) [5] , obra pública projectada per de Pau Salvat i Espasa i Isidre Gili i Moncunil, construïda al mig del que avui és la plaça de l’Ajuntament i la reconstrucció del Teatre de l’Ateneu Igualadí (1910, fitxa 3). L’estructura del mercat ens remet a l’arquitectura de ferro que va revolucionar els sistemes de construcció el segle XIX[6]. La part modernista de l’edifici era [7] la decoració de les portes i l’aplicació exterior de la ceràmica.

L’any 1912 Carme Ferreny i Sabaté (fitxa 41) vídua Sabaté construeix, al carrer del Sol 24, una adoberia que marcarà un abans i un després en l’arquitectura industrial de la ciutat. És obra de l’arquitecte Josep Ros i Ros que per primera vegada aplica uns criteris de monumentalitat a un edifici industrial privat. Utilitzant el totxo pla, busca la màxima expressivitats que possibilita el material. Aquest edifici té una clara influència de la Fàbrica Casarramona de Josep Puig i Cadafalch que s’havia construït un any abans a Barcelona. La utilització de l’arquitectura com a arma de prestigi va ser tant evident en aquell moment a la ciutat que, popularment, aquest edifici se’l coneixia com “la catedral del blanquers”.

Adoberia de Cal Sabaté, 1912

Un dels arquitectes que dissenya els edificis més característics d’aquest segon període és l’igualadí Ignasi Colomer i Oms [8]. La seva trajectòria com arquitecte a Igualada comença amb l’arranjament d’uns baixos al passeig de les Cabres, 3 per a Andreu Company i Calvet (1913, fitxa 42)[9].  La manera en què utilitza i situa els materials en aquesta obra, marca ja els trets característics d’aquest autor en tota la seva producció.

Si al començament d’aquest període hem parlat de “la catedral dels blanquers” amb un ús abarrocat del totxo, l’any 1914 Ignasi Colomer projecta l’adoberia de Cal Balsells (fitxa 45) , al carrer de Sant Antoni de Baix 96, on hi veurem tot el contrari; una simplicitat formal, amb el parament blanc de la façana on els elements decoratius (bàsicament també el totxo) no són altres que els funcionals.

Un exemple d’aquest fet és situació a la vista d’uns arcs de descàrrega sobre les obertures allargades de llinda esglaonada.

És curiós el contrast que s’estableix entre les dues construccions (Cal Sabaté i Cal Balcells), fetes pràcticament al mateix temps, amb la mateixa funcionalitat (adoberia), situació (en una cantonada), estructura i pràcticament alçada.

Tot i així l’edifici més significatiu d’Ignasi Colomer és el que fa per Nicolau Poncell i Sitges (1917, fitxa 51)), una construcció mixta en el que hi havia el negoci familiar, una impremta, i l’habitatge familiar. Ideada com a xalet en el passeig de Mossèn Cinto Verdaguer 35, incorpora elements que deixen entreveure la influència de Josep Puig i Cadafalch en l’obra de Colomer. El totxo, els merlets i la llinda esglaonada amb finestres allargades, marcaran la influència i l’estil propi.

L’últim arquitecte en aquest segon període és Josep Pausas i Coll. És l’autor de més edificis en tot el període estudiat (1899-1920), un total dotze. Com ja he dit, va ser arquitecte municipal i molt probablement aquest fet privilegiat el va afavorir alhora de que el contractessin.

Cal dir que Josep Pausas i Coll va construir molt i amb construccions molt variades[10]. Segurament posava els seus coneixements al servei de les necessitats i dels gustos dels promotors que l’havien contractat. Per aquest motiu si observem en conjunt de la seva obra veurem que hi ha un eclecticisme d’estils que es pot comprovar repassant els projectes que es van presentar en el seu moment per demanar llicència d’obres i que avui encara es conserven[11].

De totes maneres si mirem solament el conjunt de l’obra modernista hi podem establir unes constants. Deixant a part els dos primers edificis que construeix, un per Agustí Morera (1911, fitxa 39) al carrer de la Soledat, 13 i altre a Cal Monets, al carrer de Sant Roc 10-16 (1913, fitxa 43), en els que encara recupera la tradició decorativa del primer període, a partir del 1914, les seves construccions juguen amb uns paràmetres molt concrets i repetitius: parament llis de façana, el totxo en els obertures i ceràmica verda en els esplandits.

Els edificis més notables d’aquest arquitecte són: Cal Borraset (fitxa 49) que comença l’any 1916, però que la construcció definitiva data del 1917 i l’Adoberia de Cal Pelfort (fitxa 48) que projecta aquest mateix any.

Cal Borrasset, 1916

Cal Borraset està situat carrer de Santa Caterina 64-66 fent cantonada amb el passeig de Mossèn Cinto Verdaguer 1-3. Per una coincidència, fins a cert punt curiosa, es va construir paral·lelament amb l’edifici de Cal Poncell, que ja he comentat i que està situat al mateix passeig dues cantonades més avall. Si volem establir uns paral·lelismes entre ambdues construccions, ens adonarem que aquest és un edifici més simple i lineal que Cal Poncell. Josep Pausas i Coll a Cal Borraset contraposa els angles rectes del capcer i els trencaaigües, amb els arcs rebaixats de les portes de carruatges.

Aquesta mateixa linealitat en la decoració la tornem a trobat a Cal Pelfort (1917, fitxa 48) al carrer de Sant Antoni de Baix 5, on, amb el totxo, teixeix un entramat que recorre la façana unint les obertures allargades pròpies d’una adoberia.

Construccions del 1919

Els últims edificis d’aquest arquitecte els agrupo sota l’epígraf de “Construccions de 1919”, ja que tots es van construir en aquest any. La majoria estant situats al carrer de la Creueta i la majoria són adoberies. Tot i així dins aquest mateix període també hi ha l’habitatge per a Ramon Sala i Ribera (fitxa 52) al carrer de la Concepció 4, i l’edifici del carrer de Cervantes, 15-17 fet per a Josep Adzet i Sancho (fitxa 53). La característica comuna de tots aquest edificis radica en la decoració de les obertures i la manera d’aplicar-hi el totxo que hereta les influències del totxisme.

Com a conclusió es pot dir que, al passar del primer al segon període del modernisme igualadí, hi ha uns canvis fonamentals que es poden concretar en un canvi en l’estil, un canvi en la funcionalitat de l’edifici i un canvi en la concepció decorativa. En la decoració és potser on veiem el canvi més clar i, tot i ser agosarat dir-ho, podríem establir el paral·lelisme que suposa passar, en l’obra de Josep Puig i Cadafalch, de l’edifici Amatller (1898-1900) a la casa Trinxet (1904)[12].

Passar a ► 1.4. Ubicació dels edificis: centre/habitatges-perifèria/indústries


[1] Aquest edifici conserva encara interiorment tota la decoració modernista.

[2] Veure : 3.4. Pau Salvat i Espasa , Isidre Gili Moncunill: què és de qui?.

[3] En aquesta construcció és imitació.

[4] Santi Barjau, L’Elegància cosmopolita d’Enric Sagnier. Dins “El Modernisme” Francesc Fontbona (Direcció). A l’entorn a l’arquitectura. Volum 2.  Edicions l’Isard. Barcelona, 2002.  p 81.

[5] Cal recordar que el projecte d’aquest edifici es va fer l’any 1905, i que a causa de no tenir finançament no es va poder construir fins  cinc anys després.

[6] El ferro en arquitectura sempre s’havia emprat forjat i sols en peces complementàries de manyeria i també en petites quantitats com a reforç i tibament de la construcció. El progrés industrial exigí als enginyers els grans ponts de ferro, per al pas de ferrocarrils, a base de formes mecàniques racionalíssimes per a reduir el pes i el cost. Això enlluernà alguns arquitectes, que es llançaren a l’ús del ferro colat i laminat com a material principal i fins gairebé total. Viollet ja advertí, però que a aquest progrés li mancaria ànima i vida per a integrar-lo en l’obra d’art.  L’Art català, F.P. Verriè (Realització tècnica). Editorial Editorial Aymà. Barcelona, 1958. p. 335.

[7] Es va enderrocar l’any 1963.

[8] Ignasi Colomer i Oms va estar molt relacionat en els entorns culturals de la ciutat sobretot ens que estaven sota l’orbita eclesiàstica. A més d’arquitecte va fer diversos disseny i dibuixos.

[9] Anteriorment havia fet la decoració del presbiteri de l’església de Santa Maria l’any 1904.

[10] Veure:  4.3. Relació dels arquitectes i mestres d’obres – Josep Pausas i Coll.

[11] Em refereixo els projectes que es conserven junt a les peticions de llicències d’obres en el fons de l’ACAN-AMI.

[12] Alexandre Cirici i Pellicer, Puig i Cadafalch, Somni, civilització i riquesa (1876-1956). “Serra d’Or “. 1968. p. 70.