2.3.3. El totxo: decoració versus estructura

La utilització del totxo en el modernisme igualadí té dues vessants, la purament decorativa i la estructural.

Com element decoratiu que dóna color a la façana, és utilitzat ja en la primera construcció modernista de la ciutat, el Cercle Mercantil (1899 fitxa 1). En aquest edifici imita l’obra vista amb un color groguenc.  La mateixa utilització, però ja en color vermell, i també imitant l’obra vista, es troba a l’Agencia Igualadina (1903, fitxa 13).

De totes maneres la utilització del totxo com element constructiu viu, estructural, el trobem en el mateix 1903 en dues construccions de caire industrial, La Electra Igualadina (1903, fitxa 14) i l’Escorxador Municipal (1903, fitxa 19). Tot i així el concepte del totxisme tradicional desenvolupat per Lluís Domènech i Montaner i que a la llarga serà aplicat amb la màxima expressivitat per Cèsar Martinell i Brunet, no el trobarem a Igualada fins a finals del primer període, en la façana del darrera (plaça de Sant Miquel) de Cal Ratés (1908, fitxa 34). Cal dir que aquests tres edificis són fets pel mateix arquitecte: Isidre Gili i Moncunill [1].

Diferents maneres de aplicar el totxo a la façana: Cal Ratès (1908 fitxa 35) – Agència Igualadina (1903 fitxa 13) i l’adoberia de Francesc Colom (1919 fitxa 56)

L’edifici, ja del segon període, que marca l’extensa utilització del totxo, és l’adoberia de Cal Sabaté (1912, fitxa 41), on s’incorpora aquest material amb un criteri quasi de revival,  que a causa dels jocs expressius que se l’hi dóna, sembla estar més en la línia esteticista de Josep Vilaseca i Casanovas, recordant l’Arc de Triomf de Barcelona (1888).

En tot aquest segon període, el totxo és una constant que es troba en pràcticament tots els edificis i amb molt poques diferències en la seva funcionalitat. Està col·locat en els brancals i llindes de les obertures. Aquest tipus d’incorporació fa canviar aquell concepte decoratiu que veiem en un primer moment i ja no és un element aplicat a la façana sinó que és un element que forma part estructural de la façana. Tot i així, mai deixarà de tenir un caire decoratiu, ja sigui pels jocs expressius en la col·locació o per la taca de color vermell que impacta en el parament de la façana, que la majoria de vegades és blanca.

Passar a ►3. Arquitectes i mestres d’obres


[1] S’obre l’autoria d’aquests edificis, veure en aquet mateix estudi: 3.4. Pau Salvat i Espasa, Isidre Gili i Moncunill: Què és de qui?.