1.4. Ubicació dels edificis: centre/habitatges-perifèria/indústries

La ciutat d’Igualada neix d’una cruïlla de camins: un unia Barcelona amb Lleida, que avui és l’autovia A-2, i l’altre que unia la Catalunya Nova amb la Vella i que avui seria la C-37. El punt d’unió d’aquests dos camins era l’actual plaça de Pius XII.

Al voltant d’aquesta cruïlla creix el que es coneix com a nucli antic, que es configura definitivament en el segle XIV amb la construcció de les terceres muralles. En el segle XVIII la vila surt del clos emmurallat i comença el que es podria anomenar l’eixample. El camí, que en aquell moment ja era la carretera de Barcelona a Madrid, s’havia desplaçat fora el nucli antic, configurant les actuals Rambles, és al llarg d’aquest eix on es construeix la nova ciutat.

L’any 1834 hi ha el primer intent d’ordenació urbanística amb el pla anomenat de Pere Serra, que crea el que avui coneixem com al passeig de Mossèn Cinto Verdaguer, situat al límit del terme que en aquells temps tenia Igualada. Un anys més tard, el 1847, seguint una Reial Ordre, Sebastià Cabot fa un pla d’eixample que preveu un creixement la ciutat en dues direccions, una cap el nord fins el límit del terme i l’altre cap el sud fins el riu.

La ciutat en aquet moment queda distribuïda en tres franges de funcionalitat. En el centre, nucli antic i els carrers de l’antiga carretera nacional (avui Rambles i Soledat), hi ha bàsicament els habitatges i el comerç. A la zona nord entre les Rambles i el Passeig s’hi van instal·lant la indústria cotonera, i la zona sud del Rec hi ha la indústria adobera. Tot i que en general és així, podem trobar alguna indústria cotonera a la zona sud, però no indústries adoberes fora del Rec, les necessitat de l’aigua obliga als adobers, des de ja feia molts anys, a situar-se en aquesta part de la ciutat.

És en aquest marc urbanístic i respectant les franges funcionals on es construeixen els edificis modernistes. Així en el primer període del modernisme igualadí s’edifica sobre la xarxa de carrers i parcel·lació del nucli antic i també al llarg de les Rambles i Soledat ja que la majoria de construccions són habitatges. L’edifici industrial privat, d’aquesta època, Cal Baliu (1907, fitxa 33), va a la zona passeig. mentre que l’Escorxador (1903, fitxa 19)) se situa en un extrem de la ciutat (Forasteries de Sant Agustí).

En el segon període la ubicació de les construccions segueixen el mateix patró. Els edificis industrials, molt més nombrosos, se situen als extrems, mentre que el habitatges segueixen en el nucli antic i en seus voltants. També en aquest segon període hi ha edificacions que arriben a la zona del passeig, com Cal Borrasset i Cal Poncell (1917, fitxa 49 i fitxa 51) ambdós edificis mixtes.

Resumint podem dir que el modernisme a Igualada no és un producte de l’eixamplament urbanístic sinó que s’edifica majoritàriament sobre la trama de la ciutat preexistent i s’amplia en algunes casos cap a les noves zones.

Passar a ► 2. Catàleg: descripció i constants